Crítica al nostre llibre "Valéncia Tèrra d'Òc" publicada a diversos forums de genealogia valencians:
Queridos amigos:
Por si es de interés os cuento.
El pasado junio tuvo lugar en Valencia la presentación de un libro: Valéncia Tèrra D´oc, cuyo autor es el valenciano Joan Martinis i Mafé, con gran éxito de público y una gran acogida.
Me he permitido presentarlo a nuestro foro por 2 motivos básicamente: por el libro en sí y por el autor.
El libro, que ya sospechaba yo que se estaba fraguando desde hace algún tiempo, porque "mi primo genético" Joan algo me iba insinuando a lo largo de la correspondencia que hemos intercambiado últimamente al hilo de nuestros antepasados comunes.Pues bien, a pesar de ello, el libro ha constituido una gran sorpresa para mí una vez conocido en profundidad su contenido cuando se ha publicado.
Me permito,repito, por ese parentesco aunque lejano que me une con el autor, hacer humildemente una reseña del mismo.
El libro aborda un tema que subyace en el pensamiento de todo genealogista con antepasados valencianos a poco que haya investigado y es el porqué de tantos apellidos valencianos actuales son oriundos de la Occitania francesa y de Francia en general.
Con una sistemática muy científica, meticulosa, y documentada cronológicamente va despejando a lo largo del libro y justificando la inmigración occitana y francesa aportando para ello documentos muchos de ellos inéditos que no dejan lugar a dudas y además se cuantifica dicha inmigración que alcanza porcentajes importantes respecto a la población valenciana en algunos momentos de la historia hasta cotas que yo personalmente no podía sospechar. La investigación se ha realizado con documentación procedente de archivos de ambos lados del Pirineo con algunos documentos ciertamente interesantes por no calificarlos de demoledores.
Pienso que en el fondo es un "libro rompedor" que va a originar la apertura de una visión actualizada sobre el verdadero peso de la componente poblacional occitana y francesa en la actual población valenciana. Creo que con el libro se abre una puerta que se irá agrandando en la medida en que cada uno de nosotros corroboremos con datos de nuestros ancestros esa inmigración poco divulgada.
Termina con una serie de apellidos tan corrientes y comunes en Valencia que ni sospecharíamos que son occitanos en origen.
Como anécdota termino diciendo que mi línea de antepasados llamado Martinez la tenía casi en vía muerta a nivel de investigación (porque hay que echarle valor con ese apellido tan corriente). Hoy la tengo completa hasta 1625 .....donde un Martines francés aterrizó en Almassera.
El autor que lleva muchos años de investigación pertenece a la Asociación Occitana de Valencia y ha presentado comunicaciones, incluso en foros internacionales sobre la temática occitana, en los últimos años.
Para más detalles sobre el libro envio un enlace. Y si existe interés en contactar con el autor tiene su propia página web a su nombre.
Un cordial saludo
Fernando Belda
______________
Ens trobem davant d’una documentada constatació de les migracions occitanes al Regne de València durant l’època foral i que s’allarguen fins al segle XIX, temàtica poc estudiada per la historiografia acadèmica segons l’autor.
No sols hi ha una component occitana a la conquesta i repoblació del Regne de València, des dels cavallers i hòmens de peu que acompanyaren al rei Jaume I i al bisbe de Narbona, sinó que aquelles terres segueixen aportant gents, d’una manera constant i continuada fins els segles XVIII i XIX. Aquesta gent, amb les dificultats pròpies de tot emigrant, arrela a les nostres terres amerant la seua influència en el comerç i determinats treballs artesanals, així com en el corpus antroponímic valencià.
Martinis estudia les raons d’aqueixa migració, persistent en el temps, i ho fa en quatre períodes: Abans de l’expulsió dels moriscos, després d’aquesta fins l’ocàs de l’època foral, des del primer Borbó fins la Guerra del Francès i finalment el segle XIX; fent un exhaustiu repàs d’escriptors, memorialistes, il·lustrats, viatgers i historiadors a l’hora de reflectir documentalment eixe èxode de gent, denominats genèricament francesos, però d’origen majoritàriament occità. Demostra la força i la persistència d’uns moviments, de caràcter temporal anual, provocats per les duríssimes condicions de vida de les poblacions d’origen; provocant l’efecte de l’establiment permanent d’una part considerable d’eixa migració. Raona la preferència de destí a les terres valencianes i els efectes de la contradicció d’eixa preferència amb les suspicàcies i prevencions d’unes autoritats que veuen als francesos com a sospitosos, especialment en els moments de conflicte entre les dos monarquies veïnes. Aquestes circumstàncies afavoriren una exhaustiva documentació per mitjà, entre altres, dels llibres d’Aveïnament de la ciutat de València o el decret d’imposició als francesos de 1674; possibilitant documentar-los i valorar la seua importància numèrica, els seus llinatges o els oficis als quals es dediquen.
Cal destacar la constatació, amb descripcions de l’època, del caràcter propens al comerç, al tracte i als treballs artesanals diversos, sense oblidar que les fons documentals apunten com a una de les principals ocupacions, la suplència ineludible de la manca de mà d’obra en el sector primari, és a dir en els diversos treballs de la terra.
Com no podia ser d’altra manera, el llibre de Martinis aporta un llistat de llinatges occitans i valencians fruït del buidat documental, on els cognoms comuns Badia, Beltran, Bru, Casanova, Durà, Fabra, Ferrer, Francès, Julià, Martí, Navarro, Ramon, Sala, Sales, Sans, etc. es barregen amb 367 cognoms occitans documentats, convertint-lo d’obligada consulta per a genealogistes valencians.
Finalment l’autor, que no cal oblidar és un dels animadors de l’associació editora i promotora de les teories occitanistes valencianes, fa unes valoracions sobre la importància de la component occitana a les terres valencianes, des de la mateixa conquesta de Jaume I, en el parlar que denominem valencià, acadèmicament català, i que forma part d’un sistema lingüístic molt més ample com és l’antiga llengua d’Òc, també coneguda en el passat com a llengua llemosina.
Gandia, La Safor, agost de 2010.
Emili Selfa
